Bielorussisa: 100 días de la revolució nacional. ¿Que sigueix?

Novembre, un mes que té pinta de ser el mes més revolucionari en aquesta part del món. I no, no m’estic referint a la revolució dels Bolxevics a Rússia del 7 de novembre del 1917. Ni tampoc a la revolució ucraïnesa de l’1 de novembre que va ocórrer en 1918 després de la caiguda de l’imperi Austrohongarès.   Al novembre de 2003 vam tenir la “Revolució de les roses” a Geòrgia, la qual va acabar amb l’època d’Eduard Shevardnadze i que va portar a Mikheil Saakashvili al poder. I un any després li va seguir Ucraïna amb una “revolució taronja”, després de la qual en 2013-2014 va ocórrer la Revolució de Maidan, la que va posar punt final a la presidència de Yanukovych i va fer a Petro Poroshenko ser el nou president. El 16 de novembre d’aquest mes es van complir 100 dies des de l’inici de la revolta a Bielorússia contra la dictadura de Lukashenko. Després de mesos de vagues i protestes pacífiques i massives que han estat respostes amb una repressió brutal, incloent arrestos massius, tortures, assassinats, tancament de fronteres i retòrica antioccidental, s’ha aconseguit un punt clau en aquest estancament, potser fins i tot un punt d’inflexió. Ara estem veient una nova fase de la confrontació entre la junta del Alexandr Lukashenko i un moviment per la democràcia, portada per la guanyadora real i veritable de les eleccions presidencials del 9 d’agost, Svetlana Tsijanouskaya. Juntament amb ella, un Consell Coordinat, un òrgan creat per ella en Vilnius per a establir la transferència del poder del govern Bielorús.     Lukashenko compta amb els seus cossos de seguretat que són molt grans i estan molt ben equipats, amb la burocràcia servil, amb suport de Rússia, i utilitza indistintament l’estat de terror. Tot això ens remarca molt clar el seu objectiu, que és conservar el seu poder fent tot el que sigui a les seves mans.

La junta de Bielorússia ha respost amb un cinisme i una actitud brutal. Ha deixat en “xoc” no sols a tota la població del país que és tradicionalment plàcida, sinó també als països estrangers. Des que han començat les protestes han estat detinguts més de 27,000 persones. El número de les tortures i condicions inhumanes en els punts de detenció també és enorme. Els actes autoritaris i uns arrestos brutals continuen ocorrent, no obstant això, els mitjans estatals de Lukashenko amb ajuda dels propagandistes professionals de Rússia ho han intensificat al seu favor.            Als pares que participen en la revolta els separen dels seus fills. Els funcionaris, empleats, professors i encara els doctors (els que són més necessaris al dia d’avui pel tema de coronavirus), a tots els estan acomiadant. Al cardiòleg més conegut del país no sols li han acomiadat, sinó que també li han cremat la casa fa uns dies.

I com un exemple més recent de tot aquest caos és que als habitants d’un barri del Minsk que es diu Borovaya els han tancat l’aigua i han bloquejat tots els canals perquè els voluntaris no poguessin portar-los cap ajuda ni neda.            La població Bielorussa ha estat impressionantment heroica, resistent i al seu torn molt creativa en aquesta lluita. Les protestes fan a milers de persones sortir als carrers, tant a les ciutats com als pobles, especialment per a participar en unes manifestacions temàtiques “per la llibertat”, que tenen lloc a Minsk. Molts treballadors i empreses (però no tots) s’han unit a les vagues. Estudiants, dones, doctors, especialistes del sector IT i encara pensionistes, tots han tingut un paper prominent en aquesta resistència.

El règim, com a resposta, només ha intensificat la repressió. En 11 de novembre, un democràtic activista més, Román Bondarenko de 31 any ha estat pegat fins a la mort i va ser l’últim màrtir per la democràcia Bielorussa.            El diumenge passat Lukashenko no va trigar molt a escenificar un xou d’una força brutal contra les protestes ni tampoc a destruir el memorial improvisat posat a Minsk en honor del patriota assassinat. Van haver més de 1000 persones detingudes.

A grans trets, el moviment bielorús ha estat ensangonat, terroritzat, i traumatitzat, amb molts dels seus principals activistes empresonats. La seva capacitat per a mobilitzar centenars de milers de partidaris perquè s’uneixen i marxen als carrers com abans s’ha vist gradualment bloquejada. La idea d’usar mètodes defensius emprats durant el Maidan, com alguns observadors ucraïnesos suggereixen (còctels Molotov, barricades, crema de rodes, etc.) semblen totalment inapropiades en una situació on els pinxos de Lukashenko esperen provocacions per a poder atacar encara amb més duresa. Això no és un altre Maidan, i la situació i la ideologia són considerablement diferents.        No obstant això, després de més de tres mesos de la brutalitat contra moviment democràtic bielorús, van rebre el suport dels estats simpatitzants, encara que important, s’ha vist limitat únicament a expressions de solidaritat, la condemna verbal de Lukashenko, la imposició d’algunes sancions i accions de recerca a Minsk. D’altra banda, Rússia ha reafirmat recentment el seu reconeixement per Lukashenko com a president legítim de Bielorússia, ressaltant la importància de “mantenir l’ordre”.

Aquesta difícil realitat està forçant a líders del moviment democràtic bielorús a revisar la seva estratègia, organització i capacitat per a generar suport extern d’una forma més efectiva. Inicialment, la revolta tenia l’objectiu d’assegurar unes eleccions justes, l’alliberament de presoners polítics i la fi de la violència impulsada pel règim. Però des de llavors el món sol ha vist la seva brutalitat, terror, i impunitat en violar lleis i drets humans. No és d’estranyar que als seus representants ara se’n digui feixistes.

Sent una insurrecció democràtica, tot el que està ocorrent-se ara a Bielorússia és simultàniament un renaixement de Bielorússia com d’un modern estat que seria un estat democràtic d’Europa. I això no va només de la restauració de la bandera nacional blanc-vermell-blanca que està prohibida i associada amb la independència nacional i recuperació de la història i l’idioma, sinó cada vegada més es tracta d’una acte identificació geopolítica i civilitzada com a tal.            L’aparença d’aquest moviment liberal de Bielorússia en el món d’Europa com un factor polític ha estat inesperat per a l’Est, Rússia i encara per a la majoria dels mateixos Bielorusos. Els seus líders han estat atrapats entre la dura realitat de ser veïns de Rússia i tenir la dependència econòmica.            L’aparició en l’escenari europeu d’aquest moviment d’alliberament bielorús com a factor polític va ser inesperat per a l’Occident, Rússia i fins i tot per a la majoria dels mateixos bielorusos. Els seus líders s’han vist atrapats, d’una banda, per la dura realitat d’una veïna Rússia depredadora de la qual depenen econòmicament a causa d’un astut pla conreat per Lukashenko amb finalitats egoistes; i, per l’altre, la passivitat d’Occident, que ara com ara segueix sense intervenir en el conflicte per l’autoritarisme del dictador i la seva alineació amb Rússia.            Però encara aquesta lluita contra el règim de Lukashenko s’està poniéndo més intensa i els riscos es posen més durs i Rússia també està preparada per a l’ocasió oportuna per a continuar secundant li al dictador fins i tot si això significa perdre qualsevol suport tradicional que quedi a Bielorússia, és molt probable que ens estem aconseguint moment definitiu.

Si la Unió Europea apliqués efectivament les sancions més severes contra el règim de Lukashenko, confirmant també el seu suport al moviment democràtic bielorús a llarg termini, i si els països bàltics, Polònia i Ucraïna continuïn afirmant el seu bon veïnatge, això tindria un impacte. I, per descomptat, si la nova administració de Biden dóna seguiment a les declaracions inicials de suport, tot això podria convertir-se acumulativament en un canvi de joc potencial pel que fa a la mentalitat i les opcions percebudes.          Sembla que Rússia prefereix jugar a l’espera. Quedar-se esperant fins que l’economia Bielorussa arribi al col·lapse i les seves empreses estaran llestes per a ser atrapades i Lukashenko es quedarà sense diners i sense cap suport, i aprofitant d’això anirà promovent les seves forces polítiques proRusas.     Molt dependrà de com els líders d’aquest moviment democràtic posaran les seves tàctiques per a mantenir els esforços per a llevar la dictadura i permetre al seu país exercir la seva autodeterminació tant a casa com fora d’ella.           Les seves apel·lacions a l’exèrcit i forces de seguretat sobre la reunió amb la gent continuarà continuant i potser unes formes més clandestines de resistència també serà proposada per a evitar que la brutalitat i més detencions siguin aplicades contra formes obertes de les protestes i desobediència civil. Es tornaran a emfatitzar les crides a les vagues i els esforços per a paralitzar el sistema de Lukashenko econòmicament.

Més interès per part d’Occident i el seu compromís serà vital, fins i tot els seus esforços dirigits a dissuadir a Rússia, a convertir l’elecció de la gent de Bielorússia.        I aquí, les persones que lideraven al país i han estat deportades han rebut moltíssim suport. Així com la resistència de règim de Lukashenko ha creat bastant ràpid un nou sentit d’unió i solidaritat entre els mateixos bielorrusos, a més, també ha tingut el mateix efecte en la gran i diversa diàspora de Bielorrusos.       El 31 d’octubre els representants de Bielorússia que viuen en al voltant de 50 països fins i tot Nova Zelanda, Austràlia, el Canadà, els Estats Units, Amèrica Llatina i Europa van quedar online i van llançar el Congrés Mundial de Bielorússia. Per la primera vegada comunitaris Bielorusos de tot el món han unit forces per a organitzar un fòrum sobre temes més urgents de Bielorússia i el seu futur, per a suportar-li al Consell de Coordinació i per a millorar la coordinació com a tal.  Aquest desenvolupament ha estat acceptat amb molt d’entusiasme a Bielorússia, on els activistes ja saben que l’hivern va acostant amb gran velocitat. Com empitjorarà el temps amb l’arribada de la neu amb gel i altres reptes addicionals, ells esperen que per la causa d’aquests aspectes esmentats, el nou congrés mundial de Bielorússia crearà més suport i entengui la seva gran significació.